Només començar la pel·lícula Hot Shots! el tinent Topper Harley (Charlie Sheen) té un aparatós accident aeri durant unes maniobres rutinàries. El protagonista pot escapar sense problemes però el seu company "Mailman" Farnham (Ryan Styles) es queda atrapat en el caça que pilotaven junts. La següent seqüència ens mostra la seva miraculosa salvació després que l’avió es quedés atrapat en un frondosíssim bosc. No se'n sap avenir quan, de sobte, s'activa el mecanisme ejector del seient que s'havia quedat encallat abans i surt propulsat enlaire fent-lo caure uns metres més lluny. A continuació, ens el mostren recuperant la consciència després del nou cop, diverses hores després, perquè s'ha fet de nit. El pla es va obrint a poc a poc i veiem com unes branques s'han quedat incrustades en el seu casc, assemblant-se a les astes d'un cérvol, fins que apareix en pantalla un cartell indicant que es troba en un vedat de caça. Sentim un reclam al mateix temps que ens mostren un nou primer pla amb la cara de Mailman: una barreja de sorpresa, incredulitat i por. Se sent un tret i, tot seguit, apareix Topper al seu llit despertant-se sobresaltat d'allò que sembla ser un malson recurrent.  
 

Aquesta escena de poc més de dos minuts potser constitueix la representació gràfica més clara de com han d'estar sentint-se els directors dels centres educatius en aquest moment. Han sortit indemnes de la inversemblant situació que van afrontar durant el confinament, traient una educació remota d'emergència d'on, en molts casos, no hi havia res. I, després d'haver dut a terme una gestió sense mitjans, es veuen llançats a una altra situació encara més absurda que l'anterior: administrar la reobertura dels centres al setembre sense instruccions precises, sense inversió i sense poder garantir la seguretat d'alumnes ni docents.  Al lluny sentim ja el reclam: el tancament de les institucions educatives a Xangai i Israel preconitzen ja que l'esforç potser sigui en va perquè haurem de tornar a confinar-nos quan s'acosti el col·lapse de l'atenció sanitària. De manera que, allà estan els pobres, amb la mateixa cara que Mailman. Preveient que la culpa recaurà sobre ells si alguna cosa surt malament i els seus caps acabaran en una paret, exhibides com un trofeu, igual que el del pilot en unes poques escenes després. Desitjant que es tractés d'un malson i no d'una realitat encara més absurda que el guió d'aquesta pel·lícula dels noranta.  
 
Recorro aquí a la comèdia no per restar importància a la situació, sinó per emfatitzar la seva absurditat que voreja gairebé el surrealisme. En altres paraules, pretenc el contrari, subratllar així la serietat de l'assumpte quan sembla que s'estiguin rient de nosaltres i/o a costa nostra.  Quina altra cosa podríem pensar si ignoren el recent estudi publicat a Science Magazine aconsellant mesures de distanciament social molt estrictes, o l'informe de l'Imperial College que suggereix ensenyament en línia o la reobertura selectiva, mínima i imprescindible? Perquè a l'empara de l'autonomia dels centres, s'ha abandonat els equips directius a la seva sort en aquest estrany limbe en el qual s’hi troben sempre: a mig camí entre les esferes administratives i la realitat de les escoles i instituts. Tractant de treure d'on no hi ha fins que es materialitzi la promesa de recursos o instruccions i minimitzar, així, els riscs dels col·lectius que es troben a càrrec seu. Centrant-se en com organitzar l'escola presencial al setembre i preparant-se per a una nova ronda d'ensenyament remot d'emergència, si fos necessari.  Assumint una responsabilitat enorme sabent que es convertiran en el boc expiatori a la mínima de canvi.  
 
La primera de les tres àrees on se la juguen és l'ensenyament. Venim d'un model magistrocèntric en essència, centrat en la instrucció directa i entesa com a transferència d'informació a l'alumne. En una societat en la qual tothom pot accedir a gairebé qualsevol dada disposant de connexió a internet, té sentit que el paper del professorat continuï sent només aquest? No seria millor treballar l'autonomia dels estudiants, la seva responsabilitat, el seu pensament crític? És que no són aquestes algunes de les coses que els hi hem trobat a faltar durant el confinament? De veritat no ha funcionat l'ensenyament remot d'emergència, com diuen alguns, o és que les videoconferències han fet palès com de ridícules poden arribar a ser les classes magistrals a hores d'ara de la història? Així doncs, el principal repte és canviar la cultura de l'ensenyament al centre i això s'aconsegueix mitjançant plans formatius que s'ajustin a la realitat específica de cada escola i institut. Per una banda, formació metodològica que permeti adoptar estratègies i metodologies actives, centrades en els estudiants (constructivistes de veritat, que permetin el treball cognitiu d'ordre superior, sobretot la creativitat!). Cal, també, un seguiment per acompanyar els docents en el procés i, de la mateixa manera, abandonar la cultura de l'avaluació per una altra de la mediació. Calen, així mateix, programes de desenvolupament professional centrats en el disseny de materials didàctics per buscar una major personalització de l'aprenentatge. I, finalment, es necessita formació específica sobre les particularitats de l'ensenyament en línia, ja que ningú ha preparat als docents per a una situació com la que hem viscut.  
 
La segona àrea d'intervenció és la de l'aprenentatge, unida de manera intrínseca a l'anterior.  Partíem d'un model en què amb prou feines es fomentava el treball cooperatiu, tot i que, els germans Johnson porten promovent-lo des dels anys setanta del segle passat i les organitzacions cada vegada demanen més habilitats de col·laboració en les persones que les conformen. Com dèiem, el confinament ha subratllat de diferents maneres la falta de treball al voltant del pensament crític i, a més a més, dels motius ja mencionats cal afegir també la necessitat de combatre la infoxicació, els rumors i la desinformació. Al capdavall, no podem parlar de coneixement si no hi ha una elaboració de les dades per part de l'aprenent i ha de fer-ho amb criteri, així com ser capaç de reelaborar-la. Proves com la revàlida o la PAU de veritat mesuren tot el que sap un alumne? No demostren més aviat la capacitat de resoldre una prova estandarditzada? Poc es pot fer per la personalització de l'aprenentatge si els exàmens són les úniques oportunitats per demostrar allò que han après. Si volem saber de veritat fins a on han estat capaços d'arribar, donem-los l'oportunitat de crear a partir d'això, de comunicar-ho, de posar-ho en joc en un context real. És hora d'obrir les portes de l'escola, no perquè vinguin a veure tot allò que els nens saben fer com si fossin animals ensinistrats, sinó per portar-la fora i permetre que comencin a demostrar ja quina classe de ciutadans seran en el futur.  
 
La tercera i última, relativa a la transformació de l'entorn, ve donada en gran manera per l'observació que acabem de fer: l'escola ve sent una institució estanca que desenvolupa la seva activitat gairebé al marge dels canvis que es produeixen al seu voltant. En algunes, es fomenta la participació de les famílies i, fins i tot, es persegueix la creació de comunitats d'aprenentatge, seguint la proposta del sociòleg Ramón Flecha.  Hem d'adoptar, com a mínim, la idea que no només l'escola educa, sinó la tribu al complet i això implica la necessitat de treballar braç a braç perquè els menors aprenguin de la millor manera possible. Recuperem la idea que tutors i docents treballen per a un interès comú. A la majoria d'instituts, la participació dels estudiants en decisions de centre no existeix o és simbòlica. Així doncs, fent-los partícips de qüestions que els afecten, fomentaríem encara més la seva autonomia i responsabilitat. Per una altra banda, remodelar els espais físics que constitueixen una escola és un procés costós, però això no implica que hàgim de mantenir-los com estan. Sempre podem aprofitar tot l'espai disponible com a espai d'aprenentatge: donant un ús específic a cada racó de l'aula, decorant les parets amb quadres per crear un museu o simplement canviant la distribució de les taules per trencar barreres o facilitar fluxos de treball multidireccionals. Per finalitzar, també s'ha comprovat que l'alfabetització digital ha funcionat millor allà on cada alumne utilitzava un dispositiu propi per aprendre i, per tant, cal una solució tecnològica que s'ajusti de veritat a les seves necessitats específiques, a la realitat de cada context.  
 
Abandonem, per tant, la vana obstinació de construir sobre allò que no funciona i comencem ja a fer canvis. Aquests no arriben per si mateixos, necessiten ser promoguts pels equips directius que, precisament per la seva particular situació estratègica, són la frontissa per a aquesta metamorfosi. Cal, en primer lloc, que tinguin una visió clara de com integrar les TIC a les seves aules i compartir-la amb la resta de la comunitat educativa; fer-los-hi partícips.  Comporta temps planificar-los i implementar-los però, sobretot, són lents en calar. Les institucions d'ensenyament es mouen, per desgràcia, molt més lentament que les societats en les quals es desenvolupen les seves activitats. No obstant això, cap de les qüestions tractades són problemes, sinó reptes o oportunitats per seguir transformant l'educació.  Parlem d'innovar, en efecte, però entenent que es tracta d'un procés iteratiu i continu per adaptar-se a les necessitats de la societat, no com la perpètua recerca de la novetat per si mateixa. Fugim de les fórmules magistrals, de les gangues revolucionàries i dels remeis instantanis com si fossin cafè soluble. Creem institucions educatives ambidextres, capaces d'explotar allò que funciona i d'explorar noves possibilitats al mateix temps, implementant una cultura d'investigació i desenvolupament que es recolzi en la mesura de les intervencions realitzades.  
 
Els directius no es poden quedar sols davant el perill, com Gary Cooper. Per dur a terme aquesta tasca titànica cal la intervenció de tota la comunitat educativa i assessorament expert com el dels professionals de Microgestió. T'acompanyaran a l'hora de definir la visió sobre com integrar la tecnologia a l'aula d'acord amb les necessitats del centre i un pla estratègic per implementar-la. T'orientaran sobre com fer partícip la resta de la comunitat educativa. Dotaran l'equip docent de la formació tècnica, metodològica i de disseny que necessiten per transformar de veritat l'educació. Us acompanyaran al llarg del procés fins que aconseguiu els vostres objectius... Ara atura't, no segueixis caminant, seu al marge del camí. Respira fondo. Mira a l'horitzó mentre et figures on voleu arribar. Els grans canvis fan por, és cert, així que pensa com introduir-los a poc a poc a la vida quotidiana del teu centre. Comença tan aviat com puguis però, abans de tornar a caminar de nou, escull un bon company de viatge. Imagina com de diferent serà la pel·lícula.  
 
 

Què t'ha semblat aquest article?